EL TRIBUNAL SUPREM INADMET UN RECURS DE CASSACIÓ BASAT EN L’ARTICLE 815 LEC

El Tribunal Suprem ha inadmès els recursos extraorinaris d’infracció processal i de cassació interposats per la recurrent al marge d’un procediment declaratiu, i tot això després de les al·legacions formulades pel nostre despatx Bufet Casanovas. La Interlocutòria nº 4382/2020 tracta els aspectes d’admissibilitat d’ambdós recursos basant-se en l’interés cassacional, així com a l’omisió de cita de normativa substantiva.

El recurs de Cassació s’interposa a l’empara del que disposa l’art. 477.2.3 LEC i es compon de dos motius, ambdós referits a vulneració de preceptes estrictament processals, com ho són la vinculació de les causes al·legades a la contestació a la reclamació de judici monitori amb les plantejades a l’Ordinari, així com la legitimació Ad Causam (arts. 815, 818.2 y 10 LEC respectivament).

S’inadmet el recurs de cassació per falta de compliment dels requisits de l’escrit d’interposició (art. 483.2.2 LEC) per omissió de cita de norma substantiva i plantejament de qüestió processal, així com la falta d’acreditació de l’interès cassacional (art. 483.2.3 LEC), donat que en qualsevol de les seves modalitats no pot basar-se en infraccions processals.

L’Alt Tribunal recorda la naturalesa extraordinària del recurs de cassació, que està exclusivament destinat a controlar la correcta interpretació i aplicació per la Sentència d’apel·lació de la norma, principi de dret o jurisprudència aplicable, i això es tradueix en l’exigència de claredat i precisió en la identificació de l’infracció normativa (art. 477.1 LEC) i la individualització del problema jurídic plantejat (art. 481.1 y 3 de la LEC), la fonamentació suficient sobre la infracció de l’ordenament jurídic (Art. 481.1 LEC) i la improcedència de denunciar infraccions processals.

Així el recurs de cassació està limitat a una estricta funció revisora de l’aplicació de les normes substantives a l’objecte del procés, i que han d’entendre’s referides a les pretensions materials deduïdes per les parts relatives al crèdit civil o mercantil i a les situacions personals o familiars, corresponent-li al recurs extraordinari per infracció processal controlar les qüestions processals compreses en sentit ampli, deixant el de cassació limitat a una estricta funció revisora del judici jurídic consistent en la determinació de l’abast i significat jurídic dels fets provats, és a dir, la qualificació jurídica de tals fets i la subsumpció al supòsit de fet previst a la norma del resultat d’aquell judici fàctic, així com en l’aplicació al cas enjudiciat de la norma substantiva en si mateixa.

El Tribunal Suprem acaba concloent la inexistència d’interès cassacional (art. 483.2.3 LEC) donat que el mateix mai podrà anar referit a qüestions processals com plantejava el recurs interposat i això per quan l’artícle 477.3 LEC preveu que en qualsevol dels casos s’ha de limitar a normes substantives.

Finalment, resulta necessari assenyalar que el Suprem, de conformitat al que disposa la Disposició Final 16a, apartat 1, paràgraf 1r i regla 5a, estableix que la improcedència del recurs de cassació determina la inadmissibilitat del recurs extraordinari per infracció processal, sense que es pugui entrar a valorar, ja que la viabilitat del d’infracció processal està subordinada a la admissió de recurs en cassació de la Sentencia dictada en segona instància.